Benvinguts al meu Blog >......Desitjo que us agradi !!!Deixa'm un missatge>enricc38@hotmail.com----

DICCIONARI FLIXANCO ( blog d'Eva)

dilluns, 24 de setembre del 2007

Dotze raons per tenir la Custodia Compartida

Una persona que m'estima molt, m'ha enviat aquestes dotze raons per la Custodia Compartida.

1.És un acte de justícia que ambdós progenitors tinguin dret a la criança i educació dels fills de la mateixa manera. El ser just és la millor medicina contra la depressió i el desequilibri psicològic.
2.És un acte d’amor als seus fills ja que aquests tenen dret a tenir pare i mare en igualtat de condicions durant el matrimoni i després del mateix en cas de ruptura. Els seus fills li ho agrairan tota la vida
3.Aconseguirà una millor educació per als seus fills com demostren nombrosos estudis comparatius fets en aquells països on hi ha la custòdia compartida.
4.Demostrarà que és una persona intrel•ligent i conseqüentment serà apreciada.
5.Evitarà el desequilibri psicològic dels seus fills i els xantatges.
6.Podrà compaginar molt millor la seva vida professional amb la criança dels fills per al bé d’aquests i d’ella mateixa.
7.Podrà refer la seva vida afectiva al no carregar injustament a la seva nova parella el rol, que no li competeix, de pare dels seus fills.
8.Descobrirà que el seu ex la respectarà tota la vida com a mare dels seus fills i serà un amic en què podrà confiar i que es prestarà a la col•laboració en tot allò relacionat amb els fills.
9.Quan els seus fills arribin a l’adolescència o a la majoria d’edat, no li retrauran que ha sigut una dona egoista que els ha deixat sense pare.
10.Evitarà que els diners que han d’anar a cobrir les necessitats dels seus fills se’n vagin a advocats i pèrits judicials.
11.Veurà els seus fills feliços ja que ho rebran tot per partida doble.
12.Evitarà la major i més despiatada lluita que pot existir, la lluita per la possessió dels fills, font de tota classe de misèria humana.

dijous, 20 de setembre del 2007

Felicitats Laia!







Ahir dia 19, vam celebrar l’aniversari de la Laia, Ja en té 9!!
Va ser una festa molt bonica, on va convidar a 11 nens de la seva classe i també a l’Enric i l’Arnau. Els meus fillets, van a tots els aniversaris, però al de la Laia no els van deixar vindre...
Be, s’ho van passar d’allò més be. Es van banyar fins i tot a la piscina !
Moltes felicitats Laia!!!

diumenge, 16 de setembre del 2007

Carta als pares separats.

PAPÁ EN LUCHA (A todos los padres que luchan por sus hijos)

Padre que estás sufriendo por amor a tus hijos: ¡¡Lucha!! Yo te entiendo mejor que nadie, entiendo tu desaliento, tu desesperanza, tu soledad, tu hastío, pero te pido que luches. Te pido que no abandones. Lucha. Lucha. Lucha. Cuando con buena intención te digan los demás que abandones, que te vas a destrozar, que la tuya, la mía, la nuestra, es una causa perdida, que la incomprensión te va a destruir, que te olvides de todo e inicies una vida nueva, te pido que luches. Cuando te digan que tengas paciencia que te acostumbres a la injusticia, te pido que luches. Cuando te propongan resignación Lucha, lucha, lucha. Cuando te cruces por la calle con un niño de la edad de tu hijo, con una niña de la edad de tu hija, y en cualquier niño reconozcas a tu hijo y en cualquier niña reconozcas a tu hija comprendo que aprietes los dientes, comprendo que frunzas el ceño para no ceder ante las lágrimas, pero te pido que luches. Cuando despiertes entre sollozos soñando que tus hijos te piden verte y tú no sabes, para no hacerles daño, cómo explicarles la verdad, cómo decirles que el egoísmo y la irracionalidad os separan, te pido que luches, que no claudiques. Cuando te sientas pequeño, minúsculo, ante el gigante y viscoso muro negro de la indiferencia oficial, de la gris burocracia, Lucha, lucha, lucha. Cuando compruebes amargamente que te mintieron, que te engañaron al hablarte de igualdad ante la ley, de la presunción de inocencia, y sufras la humillación de estar siempre bajo sospecha, de tener que probar continuamente tu inocencia ante los prejuicios, las mentiras, las injurias y las calumnias, Te vuelvo a pedir que luches, Te pido que levantes la cabeza altivo y luches, que defiendas la dignidad de tu paternidad, porque defendiéndola defiendes a tus hijos. Te pido que pienses para tu lucha, Te pido que trabajes para tu lucha. Lucha de pie, Lucha arrodillado, Lucha gritando, exigiendo, rogando, suplicando. Lucha. Lucha. Lucha. Defiende tu dignidad de padre. Un día, cada vez más cercano, tus hijos sabrán reconocer tu esfuerzo y te devolverán con amor los jirones de tu alma rota que has ido dejando por los caminos de la injusticia. Lucha, lucha, lucha. Porque tú eres el único que va a defender el derecho de tus hijos a tenerte. Eres el único defensor de su derecho. Tus hijos se merecen un padre como tú, Tú siempre serás su padre. Tú eres único para ellos, debes luchar para que nadie los deje sin ti. Debes luchar, sin desánimo, hasta tu último aliento, hasta la última lágrima, para que tus hijos no pasen nunca por donde tú estás pasando. Para que ellos nunca sufran lo que tú estás sufriendo. Para que tus hijos nunca penen, lo que tú estás penando, por el único delito de amarlos tanto.

Julio Bronchal Cambra Papá de Asiak y Andros

dimecres, 12 de setembre del 2007

11 de setembre.

El dia 11 de setembre, és a part de la Diada de Catalunya, un dia molt important per a mi. Es el dia del meu aniversari i aquest cop ja són 44 els anys complerts. Una data en la que vaig estar acompanyat per la gent que m’estimo i que m’estima. La meva mare, els meus germans, els meus cunyats, la meva nebodeta, el meu fillol, la meva Joa , la Laia i la Elia. Em mancava una part importantíssima en la meva vida, els meus fillets Enric i Arnau. I no va ser perquè no demanes que estiguessin amb mi......Ho vaig fer i l’Enric em va dir que li demanaria a la seva mare permís per poder venir a dinar amb mi i donar-me el millor regal del dia, la seva presència, els seus petons. Però un cop més, els hi van denegar el dret a passar amb el seu pare el dia més assenyalat de l’any. Els hi van privar poder gaudir amb el seu pare d’un dia familiar. Ells són part activa de la família i volien estar allí, tal i com a mi em van dir. Però un cop més, ha guanyat la ràbia i els ànims de venjança per damunt del seny i de l’amor cap a uns nens que són els que al fi i al cap estan pagant tota aquesta ràbia de persones que diuen que els estimen i que ho fan tot per ells.

Enric i Arnau, no patiu. Jo entenc la teva forma de dir-me que no podies vindre, la teva veu, la teva tristor, la teva impotència, la teva ràbia amagada..........
Però encara que no us vaig tenir al meu costat, us tenia com sempre molt presents en el meu cor, perquè vosaltres sou el més important en la meva vida.
T’estimo Enric, T’estimo Arnau.

dimarts, 11 de setembre del 2007

Mi amigo Juan: El Sevilla







Hace ya 23 años que cumplí con la “obligación” de realizar el servicio militar :La Mili. Algo totalmente absurdo y fuera de lugar, en donde no aprendes nada y te das cuenta día a día de que estas perdiendo el tiempo.
Podría explicar muchas cosas en contra del servicio militar, pero gracias a Dios, hoy en día ya no es algo obligatorio y por lo tanto no merece la pena acordarse de ellas.
Pero si de algo no me arrepiento y de lo que si me gusta acordarme, es de las buenas amistades que allí se hacen y los buenos recuerdos que guardo de ellas.
Estoy hablando de mi amigo Juan. Un chico de Sevilla con el que codo a codo pasamos aquellos interminables 12 meses de nuestras vidas, en los que nos reímos, lloramos y nos apoyamos el uno en el otro hasta el ultimo día. Compartíamos todo lo compartible y pasábamos horas hablando de nuestras vidas, de nuestras cosas y como no de nuestras novias.
Se termino la mili, y todos estábamos contentos de volver a nuestras vidas normales, pero en mi corazón estaba la pena de despedirme de mi amigo Juan, el Sevilla. Un abrazo y un beso de hermano, fue nuestra despedida. Sabia que eran muchos los kilómetros que nos separaban y que seria difícil de mantener la relación. Por cosas de la vida, ni uno ni el otro pudimos asistir a nuestras respectivas bodas, pero seguíamos en contacto telefónico. Con el tiempo dejamos de llamarnos, pero yo siempre decía que en Sevilla tenia un amigo, Juan y que algún día iría a visitarlo.
El pasado viernes, y después de 23 años nos dimos un abrazo de nuevo, cargado de emoción y de sentimiento. Charlamos durante varias horas, que a mi se me hicieron muy cortas. Nos explicamos a grandes rasgos nuestras vidas y pude conocer a esa gran mujer, Mari con la que ha compartido todos estos años y con los que ha tenido dos hijos preciosos.
Mi mujer, Joa, pudo conocer a ese amigo del que tanto le he hablado y disfrutar de su hospitalidad.
Estoy orgulloso de tener un amigo en Sevilla!!!!

Viatge a Sevilla!!











Ja som a casa, després de fer quasi 3000 km , per Andalusia.
Vam sortir de Flix, dimarts a les 05h i vam arribar a Utrera sobre les 17h. Un viatge força bonic, ja que els paisatges dels llocs per on anàvem passant, eren molt bonics. La primera parada de visita, la vam fer a Velez Rubio, un poble d’Almeria on van neixer els meus avis materns. Per menjar, vam elegir fer-ho a Loja, un poblet de Granada. I d’allí ja fins a Utrera, el poble dels pares de Joa. Allí feien la “Feria de Utrera”. La Feria, és com les festes del poble, on hi ha moltes casetes privades i també de publiques on cada nit hi havia música en directe i ballada de tot tipus de música. I com no, moltes i moltes atraccions per a grans i petits on tothom s’ho passava d’allò més be.
Vam visitar Sevilla, El Rocio, San Lucar de Barrameda, Chipiona, el Parc Nacional de Doñana....
Diumenge pel matí, vam agafar la carretera de tornada, però aquest cop ho vam fer bordejant la costa Andalusa i ho vam encertar. Quins paisatges més bonics!!!!
Vam anar a visitar Marbella, Benalmadena, la Herradura i vam dinar a Salobreña, un poble preciós d’on és el meu cunyat Alex. Vam seguir bordejant la costa i gaudint de les precioses vistes dels acantilats i del mar. A Cartagena, vam aturar i vam anar fins a la Manga del Mar menor. Un lloc digne de veure però amb temps. Ens vam quedar curts de temps.
I d’allí fins a casa!!!
M’agradaria destacar les carreteres i autovies tan bones que tenen per tot arreu i sense pagar!!!!!! No com aquí!!!!

diumenge, 2 de setembre del 2007

Els mes de setembre sense els meus fillets!!!!

Un cop més, m’he tingut que quedar sense els meus fillets, a pesar que hi ha un conveni regulador que marca clarament com i de quina manera s’han de fer les coses. Però es veu que costa d’entendre les coses i sol pel fet de sentir-se guanyador i per prepotència , doncs passa pel damunt dels sentiments, no en aquest cas dels meus que son grans i forts, sinó de sentiments molt i molt més importants com els dels nostres fills.
Sembla que es molt difícil de anteposar el benestar, la pau i la tranquil·litat dels nostres fills, a la ràbia i al malestar personal.
I no es que no hagi enviat burofaxos i hagi explicat com hauria de repartir-se l’estiu...
Es tan fàcil d’entendre com a que les vacances d’estiu, són des de que acaba l’escola fins que hi tornen. En aquest cas, estem parlant de 84 dies de vacances.
Be, si som justos, els nens han de passar 42 dies amb cada progenitor. Doncs no serà així. Els nens al final de les vacances hauran estat un total de 30 dies amb mi i la resta amb la seva mare ( 54 dies ).
Això, no és més que un ball de números, però i els sentiments dels nens? Algú creu que no necessiten estar amb el pare? Perquè cada cop que s’han de repartir les vacances per part seva, ens trobem que es totalment injusta? Que faria una mare si el pare no li deixes els nens quan li toca? Que faria una mare si estes 30 dies sense veure als seus fills? Es just, tan pels fills com pel pare i la família paterna?
Tan costa entendre que una separació es cosa de dos, i que si s’ha acabat s’ha acabat?
El que s’ha de fer es lluitar colze a colze pels nostres fills i apartar d’una vegada aquesta ràbia i aquest malestar que al fi i al cap als únics que fa veritablement mal, es als nostres fills.
Per la meva banda, jo tinc pau i amor al meu cor i tinc les portes obertes a la comunicació i a l’enteniment. Perquè tinc molt clar quines son les meves prioritats en la vida .
Desitjo de tot cor que la llum de l’amor faci obrir els ulls i faci marxar la boira del teu cor.
Os estimo fillets meus, això no ho canviarà mai res ni ningú.

Les meves fotos !!!

enricc

enricc
Les meves nenes !!!